LA BAUMA DE FLEUS (II)

El 13 de juliol de 1898 els erudits ripollesos Francesc Graells i Tomàs Raguer, acompanyats pel mossèn Josep Parés, realitzaren una excursió des de Vallfogona a dalt del Castell de Milany, baixaren cap a la masia de Milany i la bauma de Fleus i continuaren cap al Teixidor, bo i fent parada a l’antic hostal de Llaers, situat a redós del Castell, on dinaren. Tant Raguer com Graells, pioners de l’excursionisme a la comarca, es dedicaren durant anys a la recerca d’objectes vinculats a la pagesia i a les indústries artesanals ripolleses, així com a l’estudi de documents antics. Foren, també, els creadors de l’arxiu biblioteca de Ripoll i del primer Museu Folklòric de Catalunya. «Tornàrem a baix d’aquella gran roca i férem el descens carena avall per la part de Llayers. Anàvem sense camí per una rica catifa d’herba, que té fama de ser la millor d’aquesta comarca per pastos, cosa d’un quart avall trobàrem el camí bastant bo per lo dret que és i pels terrenys que ha de passar. La vall és frondosa, es baixa una cinglera i a sota hi ha una gran casa de pagès ficada dintre una gran bauma de roca i s’anomena Fleus. Férem un petit trago continuant cap a la bona propietat de Teixidor, i a dos quarts d’onze arribàrem a l’hostal de Llayers.» [1]

Una altra descripció més moderna d’aquest indret la podem trobar al llibre El Bisaura [2]: «Sens dubte és la més ben conservada de les tres baumes [Teixidor, Baumassa i Fleus], segurament perquè és la més inaccessible. És la més assolellada i també la que està a més alçada. Dins un dels habitacles hi podem veure el forn, encara en perfecte estat. Davant mateix, el Morro del Quer. És interessant fer l’exercici d’imaginar per uns instants la vida aquí a dalt, sense aigua corrent ni electricitat, conreant les feixes, guardant el bestiar, anant als mercats a vendre, a les festes majors, i sovint a peu... i d’això no fa tants anys! »

El primer document trobat fins ara en què es té constància de Fleus és un registre d’òbits del 1709 i el més modern, un del 1899. És molt probable, doncs, que a principis del segle XX encara fos habitada.

[1] Jordi Mascarella i Miquel Sitjar, El món al Ripollès. Visions i experiències de viatgers al llarg del temps. Ripoll: Consell Comarcal i Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, 1997. Pàg. 291.

[2] Montserrat Vilalta, El Bisaura, Rutes a peu i en BTT. Valls: Cossetània, 2003. Pàg. 85.

Text: N. Capdevila, J. Torroella, D. Vilaseca.

Foto: Francesc Navarro (2011)