per Francesc Navarro i Coma
* Doctor en Història per la Universitat de Barcelona.
La literatura cristiana que parla de les vides dels sants i llurs miracles és coneguda com hagiografia. Des dels inicis del cristianisme les puntuals i poc sistemàtiques persecucions a què foren sotmesos els cristians generaren una literatura hagiogràfica en la qual eren explicats els martiris que moltes vegades eren adornats amb històries fantàstiques, elements que es repetien en altres martiris (topoi) i sovint ubicats en contexts històrics a vegades inversemblants o, si més no, difícils de creure o verificar.
L’ESTRUCTURA
Aquest goig presenta una estructura molt habitual en l’hagiografia cristiana més antiga i que és la que recullen molts santorals. Per tant podem deduir que l’autor ha begut d’aquesta literatura, ultra quan cita a Prudenci.
L’estructura és anàloga a moltes altres vides de sants: 1/ Presentació; 2/ Martiri; 3/ Ensenyança moral. En aquest goig la trobem de la següent manera:
1- Presentació: 1-2
2- Història o Passió (Passió): 3-10. L’estructura és l’habitual
- persecució i fugida (3-5)
- brutal persecució per un personatge sinistre (6)
- martiri per no acceptar fer el culte imperial (7-9)
- miracle (9)
- conseqüències: embranzida del cristianisme (10)
3- Ensenyança moral (11-14)
L’estructura té una finalitat molt clara que és demostrar als fidels que val la pena patir per la fe cristiana i que els que moren per ella són models a imitar i admirar.
CONTEXT HISTÒRIC
La narració del martiri de sant Feliu és dels més antics de la península ibèrica. El culte a sant Feliu va ser especialment important a l’Espanya visigoda (ss. V-VII) junt amb altres com els de sant Cugat, sant Fruitós, sant Vicenç i santa Eulàlia, fins que al s. VIII, amb l’arribada dels carolingis, es posaren de moda altres sants com sant Martí, sant Julià, sant Felibert, sant Boi, sant Marcel, sant Sadurní i santa Coloma.
En parlar del context històric ho dividirem en dues parts: la historicitat de sant Feliu i els fets històrics esmentats en el text:
La historicitat de sant Feliu
Les notícies –i que són les que recullen el goig- que tenim de sant Feliu procedeixen bàsicament d’una Passió escrita a finals del s. VI o principis del s. VII, és a dir, tres-cents anys posterior als fets descrits. En ella no apareix cap dada històrica en que fonamentar-se i és plena de capricioses adaptacions de parts de passions anteriors com la de sant Vicenç. La nacionalitat africana que se li atribueix és completament gratuïta i no fa sinó establir un paral·lelisme amb el màrtir africà Sant Feliu de Thibiuca o, potser, amb un dels màrtirs escil·litans, citats al goig.
De sant Feliu tan sols en tenim una notícia històrica que és un vers de Prudenci que diu: la petita Girona, rica en membres sants, exhibirà la Glòria de Fèlix. Prudenci va ser un poeta cristià nascut a Calagurris (Calahorra) i que va arribar a ocupar un alt càrrec a la cort imperial. El vers en qüestió apareix en una obra seva anomenada Peristephanon que es compon de 14 himnes en honor a màrtirs cristians i que pretén relatar la veritat històrica de cadascun dels màrtirs. Però en prendre com a font fonts orals i escrits clarament encomiàstics (com els goigs aquí comentats) aquesta veritat històrica queda en un estat molt precari. A més Prudenci sempre posa per davant de tot mostrar la santedat i grandesa del sant en qüestió en un to molt entusiasta.
El vers que al·ludeix a Feliu apareix a l’himne 4rt, escrit abans del seu viatge a Roma i que parla dels 18 màrtirs de Saragossa essent sant Feliu sols citat de passada.
Pel que fa els testimonis del seu culte també són problemàtics. La primera notícia d’una església consagrada a ell data de l’any 455 i és tracta d’una basílica de Narbona. Però a partir d’ella ja no tenim més notícies fins al s. VII i inclús l’al·lusió més antiga al sepulcre gironí de sant Feliu data de la primera meitat del s. VII.
En conclusió: de ben segur sant Feliu va existir i es deuria tractar d’un màrtir hispà de la Tarraconense (província romana que comprenia a grans trets l’actual Catalunya, Aragó, La Rioja, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries i nord de Castella Lleó), la qual cosa explicaria que Prudenci el conegués. Deuria ser un màrtir menor, per tant una persona de classe social no massa alta, potser un sacerdot o diaca o fins i tot un decurió d’algun municipi. Probablement era de la zona de l’actual Catalunya, potser Tarraco o Barcino, i durant la persecució va intentar fugir a la Gàl·lia, en aquells moments no tant dura perseguint cristians atès que hi havia Constanci Clor, pare del futur Constantí. El seu martiri no deuria ser especialment diferent dels de la resta i vindria donat per la negativa a fer el culte imperial durant les persecucions dels anys 303 i 304 dutes a terme per Dioclecià. La seva mort no va ser escrita –o si més no es va perdre- i en va quedar una memòria oral (recollida per Prudenci) que amb el temps va anar creant una Passió cada cop més novel·lada i orientada al proselitisme cristià. Quan al s. VII es va decidir escriure la seva Passió es deuria recollir la tradició oral i molt probablement, qui ho va fer, un sacerdot o monjo, tenia una escassa formació humanística i per això va decidir adaptar passatges d’altres martiris en la narració del martiri de sant Feliu. Per tant l’únic fet històric que sembla bastant acceptable és que sant Feliu va existir i va ser martiritzat, potser a Girona.
Fets històrics esmentats en el text
La ciutat escil·litana (2,1): els màrtirs escil·litans són especialment coneguts i citats en la literatura cristiana perquè l’acta que narra la seva mort és el primer document cristià en llatí. Es tracta d’un conjunt d’homes i dones condemnats a mort el 17 de juliol del 180 pel procónsol saturní.
Escilio (Scillio) era una petita localitat africana que s’ha fet famosa precisament pel martiri. Les actes son breus, senzilles i sense gaires pretensions literàries ni retòriques. L’únic element històric que surt és la data exacta del martiri i el nom del procónsol que els condemna, d’altra banda resulta sospitós el número dotze, sempre tant utilitzat en la literatura cristiana (12 apòstols, etc.). Per tant és delicat tractar el martiri escil·lità com un fet cent per cent històric.
La Persecució (L’església era perseguida / a principis del tres-cents. 3,1-2): L’emperador Dioclecià (284-305) va estabilitzar l’Imperi Romà que estava patint una greu crisi política, econòmica i ideològica. Per fer-ho va descentralitzar l’enorme Imperi i per compensar-ho va voler homogeneïtzar-lo ideològicament al voltant del culte als deus romans de sempre (Júpiter i Hércules) i el culte a l’emperador. Però aquest objectiu va xocar frontalment amb l’església, una organització estesa per tot l’Imperi i tots els estrats socials. Per fer-ne front va decidir eradicar-la i a partir de l’any 303 va decretar 4 edictes contra els cristians. Les persecucions foren dures i varen haver moltíssims màrtirs i exiliats arreu de l’Imperi (n’era Espanya envermellida / dels martiris sangonents. 3,3-4). Pel que fa Espanya les persecucions foren també importants i deixaren un nombre important de màrtirs, com sembla ser-ne un exemple sant Feliu.
Enllaç a l'article d' "Els Goigs d'Obaga"
Enllaç a l'article d' "Els Goigs d'Obaga"
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada