LA BAUMA DE FLEUS (I)

6 d’abr. 2011
La bauma de Fleus és, juntament amb la Baumassa i la del Teixidor, una de les tres més grans de la zona. Es troba a la raconada que fa la muntanya davant la casa del Burbau, per sota la carretera de la Cau. Per accedir-hi hi ha dues opcions: la primera, des de les ruïnes del Burbau, venint del Teixidor, hem d’agafar un corriol que surt just al davant i seguir-lo amunt fins ben bé a l’entrada de la bauma. La segona, seguir, un tros enllà de la casa de Milany en direcció a la Cau, el mateix corriol que baixa cap avall i que també ens porta fins a l’entrada de la bauma.
Ens trobem davant d’una immensa mola rocosa, amb unes restes molt ben conservades. Cal destacar que, antigament, era l’única que tenia dos pisos construïts i que al segon s’hi accedia per unes escales exteriors que encara ara són parcialment visibles. A la planta principal hi ha vàries estances molt ben marcades, el més destacable de les quals és, a la part esquerra, el forn i dues magnífiques piques de pedra que, encara avui, aguanten aigua gairebé tot l’any. D’aquí podem deduir que aquesta era la part destinada a habitatge, mentre que la banda dreta, on encara hi ha les restes d’algun obi o menjadora, era la destinada als animals. Si ens hi fixem bé, podem veure encara restes de la canalització que, recorrent tota la paret del final de la bauma, duia l’aigua des d’unes surgències fins a les piques i a la zona del bestiar. Més o menys al centre de l’estança principal, surt, quan plou molt, un raig immens d’aigua que podien utilitzar com a dutxa. Sota el forn hi ha una petita habitació amb accés directe a fora i el sostre de fusta. Segons ens han comentat, és on guardaven els pollets per tal que estiguessin calents.
De la tradició oral se’n recull la història que una minyona de la casa es va enamorar i quedar embarassada d’un mosso del Burbau. Per tal que tots dos poguessin continuar fent vida per aquells mateixos verals, els amos els van construir una petita cabanya just a l’entrada de la bauma. D’aquesta, si en hi fixem, encara se’n poden veure les restes.
Text: N. Capdevila, J. Torroella, D. Vilaseca.
Foto: Francesc Navarro (2011)

1 comentaris:

Galderich ha dit...

Una molt bona entrada, com l'anterior de balmes.

Publica un comentari