LA BAUMASSA I LA BAUMETA (I)

23 de jul. 2011
Conegudes també com les Baumes del Burbau, la Baumassa i la Baumeta van ser de les últimes a ser deshabitades. Totes dues es troben situades a la base de la mateixa cinglera just per sobre de la més popular bauma delTeixidor, i com el seu nom indica, l'una és molt més gran que l'altra.
Per arribar-hi podem agafar la pista que des del mas Teixidor ens porta a la casa enrunada del Burbau. Poc abans de la casa del Burbau i després d'haver deixat a la dreta la pista que va a la bauma del Teixidor, trobem un petit rierol que travessa la pista. Just abans de creuar-lo, a mà esquerra, surt un marcat corriol que el remunta fins a la mateixa Baumassa, ajuntant-se amb l'antiga pista que la comunicava el Burbau. Des d'aquest mateix punt podem accedir també a la Baumeta.  Aquesta es troba situada a molt poca distancia de la Baumassa, si bé actualment degut al seu abandonament el camí resta tapat i pràcticament inexistent. Tot i això si hi volem arribar només ens caldrà seguir la base de la cinglera uns quatre-cents metres a l'esquerra, direcció oest, intuint rastres de pas enmig de la vegetació.
 
Baumassa
És una de les baumes més grans de la zona i és l'única, juntament amb el Teixidor, a la qual s'havia pogut arribar en cotxe. Té dos sectors molt diferenciats: un a la dreta i l'altre a l'esquerra. A la part dreta és on trobem un dels habitacles més ben conservats de totes les baumes. Cal tenir en compte que el sostre de la bauma és molt elevat, de manera que aquest no es podia aprofitar com a sostre de la casa. Això, doncs, obligava la gent que hi vivia a construir sostres. Resta encara una habitació amb un sostre fet amb bigues, un entramat de boix i acabat amb lloses. Actualment aquesta es fa servir com a magatzem de menjar per a les ovelles. Cal destacar que també conserva els bastiments de la finestra i la porta. A la seva esquerra hi ha unes runes entre les quals es pot intuir el que havia estat el forn. A la banda esquerra, un xic elevat, hi queda un tros de paret bastant sencer amb alguna obertura que tanca la raconada. Tot el frontal d'aquesta bauma està delimitat per una tanca per tal que quan hi tanquin el bestiar no s'escapi. Al centre hi ha també un abeurador que recull l'aigua que cau del cim.
L'últim any en que de moment tenim constància escrita d'habitants a la Baumassa és el 1920 quan una tal Margarida Jofre Juncà hi va morir als 40 anys de pneumònia. Tot i això pensem que podia haver estat habitada fins més endavant com la veïna bauma del Teixidor. Alguns dels cognoms de les famílies que havien viscut a aquesta bauma i que encara avui podem trobar al Bisaura són: Sala, Puig, Teixidor, Viñas, Burch, Danés,...
Com a curiositat, podem observar que a tota la part frontal hi ha unes petites muntanyetes amb un cagalló de xai al capdamunt, fenomen produït per l'aigua que ha anat erosionant les parts més toves de sota. En geologia, això mateix es produeix en zones argiloses o calcaries a gran escala, formant el que s'anomena xemeneies d'erosió o senyoretes amb barret (dames coiffées).
text: N. Capdevila, J. Torruella, D. Vilaseca

0 comentaris:

Publica un comentari