BALANÇOS

Tinc quaranta anys. Dels que conto,

quants creuen que n'he viscut?

Passem comptes. Jo he sigut,

fins als dotze anys, un nen tonto.

Total: dotze anys que no són.

Dotze anys plens, puix era buit.

Qui en treu dotze... vintivuit.

 Seguim comptant. Quan el món

vaig veure per un forat,

vint anys complerts ja tenia:

doncs vuit més que no savia

per què al món era arribat.

Diguem vint i en queden vint.

Entre estar malalt i près,

posem-n'hi tres: vintitres.

I, quants n'he passat dormint!

Dormint la tercera part,

vuit hores al dia o nou.

Els ters de quaranta...? Prou

que he dormit tretze anys i quart.

Vintitrès i tretze, just:

trentasis. En queden quatre

per poguer viure i combatre

entre el goig i el disgust.

Dels quatre n'he plorat dos

la mort de la meva mare;

un i mig la mort del pare,

i en queda mig profitós.

Cinc mesos d'anar al darrera

d'una dona... Tot perdut!

Queda un mes. No l'he viscut!

Hi errat el compte! Com Pere

que em dic, els juro formal

que he viscut sols un moment.

Era de nit... i la gent

digué que havia fet mal!

Si he viscut un instant sol,

i encara algú m'ho censura,

què en trec de viure!... Criatura!

Viu i calla...! Déu ho vol!

Pere Anton Torres

(Català no normatiu. Transcripció literal del llibre

"Poesies humorístiques catalanes" Biblioteca Bonavia Vol. V - 1925)