NOTA INFORMATIVA

Aquest bloc resta inactiu des del 2011 per dificultats de manteniment.
No obstant podeu visitar els llocs:
http://www.rostoll.cat/obaga
http://goigderomanic.blogspot.com.es
que és d'on se'n treia la informació publicada en aquest espai.
Gràcies

ALTRES MENJARS

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Torrada daurada.

Mentre el brou bufat bull es torra una llesca de pa a la llar; quan és torrada de cada banda es suca al perol del brou bufat i s'hi tira sucre a cada cara.

Orellanes.

Són talls de pera o préssec posats a secar enfilats com s'acostuma a fer amb els moixarnons. Es posen a estovar i es fan amb carn a la cassola, com se fa amb peres, pèsols, etc.

En cases pobres es tiraven també a l'arròs a la cassola. Les orellanes de préssec estovades en vi bo es menjaven com una mena de postre. És dels menjars que es pot dir desaparescuts..

Ous remanats.

Es posa en una cassola una mica de greix i aigua o bé oli i aigua; s'hi tiren els ous debatuts i es va remenant fins que és cuit, que desseguida ho són.

** (Transcripció literal)

MANERES D'ESTOVAR LLEGUMS

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Manera d'estovar fasols.

Es tiren a l'olla i es posen a coure amb aigua freda. Quan han bullit un xic s'hi posa una bosseta de cendra; quan són quasi cuits es treu la bosseta; es canvia l'aigua, s'hi posa sal i es fan bullir fins que són cuits.

Manera d'estovar sigrons.

El vespre abans es posen a estovar amb aigua freda i unes quantes cullerades de cendra, es remena perquè es barregi bé i es deixen. L'endemà s'escorren i es renten els sigrons, es posen a bullir amb sal i s'ha de procurar que no perdin el bull fins que són cuits.

CUINATS AMB NAPS

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Peu de porc amb naps

Es fan bullir el peu i els naps per separat. Quan el peu és bullit es posa a la cassola amb un sofregit de tomàquet i ceba Els naps bullits s'escorren, s'enfarinen i es fregeixen a la paella i es tiren a la cassola del peu; s'hi afageix una mica d'aigua deixant que tot plegat faci la xup, xup, una estoneta i ja està.

Anec amb naps

Es cou a la cassola a talls amb un sofregit i quan és gairebé cuit s'hi posen els naps que ja són bullits, enfarinats i fregits, fent que bullin una mica poc a poc.

** (Transcripció literal)
Foto: bonplat.cat

PERDIUS AMB TARONJA I PEBRE

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Es fan rostir una mica perquè agafin color; mentre es rosteixen pot haver-hi també all, canyella, etc.; després s'hi tira aigua perquè s'estovin, sal, un pols de pebre i dos o tres centímetes quadrats d'escorça de taronja, dolça o agre, per cada perdiu i es fan bullir fins que són cuites.

** (Transcripció literal)

PRESÈNCIA A L'ESPAI INTERNET DE TV3

Una web similar, però centrada en l'art romànic, és Romànic a l'objectiu, del domini rostoll.cat, elaborada per l'equip Gargot del Col·lectiu Obaga, un grup d'aficionats a la fotografia d'aquest tipus d'edificacions. Els llocs fotografiats s'organitzen a través del mapa comarcal o bé per ordre alfabètic, segons el nom del sant a qui es dedica l'ermita o l'església. Ja tenen gairebé 850 fitxes, amb un petit text, fotografies i un mapa per ajudar a localitzar-les (fins i tot, amb les coordenades GPS), a més d'enllaços web afegits.

VEURE EL VIDEO

SOPES

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Sopes escaldades (que també se'n diuen d'aigua d'afeitar)

Són les més senzilles i les més corrents. Es talla el pa a la sopera o cassola; s'hi tira un raig d'oli;, un gra d'all i s'escalden amb aigua bullenta. La sopa ha de ser prima per ser bona; quan és molt groixuda se'n diu sopa de cadell perquè als gossos els hi donen sopes de rosegons.

Sopes de llet

S'agafa la meitat d'aigua i la meitat de llet, es posa al foc i s'hi tira mitja sal (la llet no vol gaire sal) i quan bull s'escalden les sopes  a la sopera o cassola.

Sopes de brou d'esquirol (remei per la corrença)

Es cou l'esquirol a l'olla i quan és cuit s'escalden les sopes del brou.

EXCAVACIONS AL CASTELL DE BESORA

L'últim cap de setmana d'agost, dies 27 i 28, es duran a terme les jornades d'excavacions arqueològiques que, un cop l'any, es fan a dalt el Castell de Besora. Després que en anys anteriors s'hagi consolidat l'estructura que encara resta dempeus de l'església, excavat el cementiri a l'oest de l'edifici i també les runes del castell que encara són visibles, enguany se centraran els esforços a la cala que es va fer a la part més baixa del cim, i que dóna per la banda del Pla del Revell. Allà, l'any passat ja s'hi van trobar unes restes que sembla que podrien ser d'època ibèrica, i aquest any és on es volen concentrar els esforços.
Els treballs es duran a terme duran els matins dels dos dies, i tothom qui vulgui pujar i fer de voluntari hi està convidat.
Per a més informació, us podeu posar en contacte amb en Pere Comas, al telèfon 670 304 581.
Cal comentar, també, que durant el mes de setembre es duran a terme unes jornades per tal de consolidar les restes que encara queden del Castell de Milany.

 *** DERRERA HORA ***

26/08/2011 17:15 

S'han SUSPÈS LES EXCAVACIONS al Castell de Besora d'aquest cap de setmana. Encara no s'ha dit el perquè ni si queden ajornades o suspeses definitivament.

BAUMA DE LA FUMADA

La bauma de la Fumada, situada a la zona de Milany i molt propera a la bauma de Fleus. Per accedir-hi cal arribar a la casa del Burbau per la carretera que uneix Sta. Maria de Besora i Ripoll per Llaers, i segui a peu el camí que ens porta fins a la cas de Milany. Primer passarem per la bauma de Fleus, una de les més maques, i més amunt trobarem un indicador que ens portarà fins a la Fumada en uns 10 minuts.

 A diferència de la majoria de baumes, aquesta no es troba en el curs d'un torrent, sinó en una cinglera poc baumada i soleia. Les restes ocupen una longitud total d'uns 42 metres de llarg per 5 de fondària màxima. La part de la dreta, on hi devia haver la cuina, és la més abaumada i fumada i encara conserva una part de l'enllosat al terra.

text: N. Capdevila, J. Torruella, D. Vilaseca

foto: Francesc Navarro (2010)

TRUMFES AMB PELOIA

Del llibre "La Vida a Pagès" de Salvador Vilarrasa i Vall

Es trien no gaire grosses. Quan l'aigua bull, rentades, es tiren a l'olla però sense pelar; un cop cuites i quasi fredes es pelen sense ganivet, fent seguir amb els dits només la mica de paloia prima i quan són pelades es tallen a rals (com talls de llonganissa), es fregeixen amb suc de cansalada o greix. També n'hi ha que les fredeixen amb oli i una mica d'all i julivert trinxat.

LA BAUMASSA I LA BAUMETA (II)

Baumeta (II)

És d'unes dimensions bastant més reduïdes que l'anterior; la paret és molt poc baumada i les construccions necessitaven cobertura addicional. En resten uns quants murs perpendiculars a la paret que deixen imaginar les diferents estances que conformaven la bauma, i entre els quals encara es poden veure grans quantitats d'enderroc cobertes per romegueres. Al davant encara es poden entreveure un parell de feixes que ajudaven a anivellar el terreny.

En aquest cas la última data que tenim constància d'habitants a la Baumeta és del 1906 en que l'Edudald Torruella Planas va morir a causa d'una peritonitis. Alguns cognoms trobats són: Juvanteny, Güell, Vilarrasa, Font, Vilalta, Castany, Currius,...

 De la tradició oral, n'hem pogut recuperar el següent verset:

En  Baumassa té diners,

en Baumeta no té  res,

en Teixidor la causa n'és,

a la Vila hi ha bons graners,

i a la Serra encara més.

text: N. Capdevila, J. Torruella, D. Vilaseca

foto: Francesc Navarro (2011)

LA BAUMASSA I LA BAUMETA (I)

Conegudes també com les Baumes del Burbau, la Baumassa i la Baumeta van ser de les últimes a ser deshabitades. Totes dues es troben situades a la base de la mateixa cinglera just per sobre de la més popular bauma delTeixidor, i com el seu nom indica, l'una és molt més gran que l'altra.

Per arribar-hi podem agafar la pista que des del mas Teixidor ens porta a la casa enrunada del Burbau. Poc abans de la casa del Burbau i després d'haver deixat a la dreta la pista que va a la bauma del Teixidor, trobem un petit rierol que travessa la pista. Just abans de creuar-lo, a mà esquerra, surt un marcat corriol que el remunta fins a la mateixa Baumassa, ajuntant-se amb l'antiga pista que la comunicava el Burbau. Des d'aquest mateix punt podem accedir també a la Baumeta.  Aquesta es troba situada a molt poca distancia de la Baumassa, si bé actualment degut al seu abandonament el camí resta tapat i pràcticament inexistent. Tot i això si hi volem arribar només ens caldrà seguir la base de la cinglera uns quatre-cents metres a l'esquerra, direcció oest, intuint rastres de pas enmig de la vegetació.

 

Baumassa

És una de les baumes més grans de la zona i és l'única, juntament amb el Teixidor, a la qual s'havia pogut arribar en cotxe. Té dos sectors molt diferenciats: un a la dreta i l'altre a l'esquerra. A la part dreta és on trobem un dels habitacles més ben conservats de totes les baumes. Cal tenir en compte que el sostre de la bauma és molt elevat, de manera que aquest no es podia aprofitar com a sostre de la casa. Això, doncs, obligava la gent que hi vivia a construir sostres. Resta encara una habitació amb un sostre fet amb bigues, un entramat de boix i acabat amb lloses. Actualment aquesta es fa servir com a magatzem de menjar per a les ovelles. Cal destacar que també conserva els bastiments de la finestra i la porta. A la seva esquerra hi ha unes runes entre les quals es pot intuir el que havia estat el forn. A la banda esquerra, un xic elevat, hi queda un tros de paret bastant sencer amb alguna obertura que tanca la raconada. Tot el frontal d'aquesta bauma està delimitat per una tanca per tal que quan hi tanquin el bestiar no s'escapi. Al centre hi ha també un abeurador que recull l'aigua que cau del cim.

L'últim any en que de moment tenim constància escrita d'habitants a la Baumassa és el 1920 quan una tal Margarida Jofre Juncà hi va morir als 40 anys de pneumònia. Tot i això pensem que podia haver estat habitada fins més endavant com la veïna bauma del Teixidor. Alguns dels cognoms de les famílies que havien viscut a aquesta bauma i que encara avui podem trobar al Bisaura són: Sala, Puig, Teixidor, Viñas, Burch, Danés,...

Com a curiositat, podem observar que a tota la part frontal hi ha unes petites muntanyetes amb un cagalló de xai al capdamunt, fenomen produït per l'aigua que ha anat erosionant les parts més toves de sota. En geologia, això mateix es produeix en zones argiloses o calcaries a gran escala, formant el que s'anomena xemeneies d'erosió o senyoretes amb barret (dames coiffées).

text: N. Capdevila, J. Torruella, D. Vilaseca

foto: http://baumes.blogspot.es/general.phtml?title~=cuc